Adéu, amic

Es fa difícil parlar del Baca en passat, doncs és una gran persona que ja no tornarà. Volia acomiadar-me d’ell, però, no només com a president de Minyons, sinó també com amic, perquè tinc la gran sort de poder dir que ho érem. Ja us aviso d’entrada que no sé com li dieu la resta, però per nosaltres és i sempre serà el Baca. Em jugo un pèsol que mitja Colla no sabia el seu nom. Ni Xavier, ni Xavi ni Bacardit. Baca!

Molta gent tendeix a dir que una colla és com una família, però aquests dies, pensant amb tot el que ha passat, per mi, és molt més que això, perquè la relació que tenia amb el Baca així ho demostra. Jo no recordo quan ens vam conèixer, suposo que fa uns 22 anys quan vaig entrar a la Colla i amb l’empanamenta sent canalla el Baca era un casteller més. A mesura que et vas fent gran i entres a les pinyes i folres, vas coneixent a tota la gent i ràpidament saps qui és el Baca, parles amb ell i veus que és una persona de puta mare. Però no va ser fins fa 4 anys, quan va saber que estàvem muntant una candidatura a Junta que ens vam conèixer de veritat. Ell sabia que jo això del canvi de local no ho veia massa clar, era un nostàlgic, diem-ne, però un dia em truca i em diu: “Maeso, dona’m una hora i et convenço”. Em va portar a veure les antigues naus de Cal Reig i amb 10 minuts en vaig tenir prou per enamorar-me d’aquest projecte com ho estava ell. El volia al meu equip!

Al principi es feia de pregar, el tiu. Estava cansat, deia. Venia d’altres juntes i volia col·laborar a la Junta només des de la Comissió del canvi de local, “només”, saps!? Això ja van ser uns quants centenars d’hores de reunions plegats, però li va durar un any. El segon el vam poder ben ensarronar perquè entrés a formar part del nucli de la junta, com a Cap de l’Àrea Externa, i era un dels imprescindibles. I és que era el nostre boomer, ell mateix s’ho deia. Que s’havia esborrat alguna cosa d’un document del Drive de la Colla? Ell enviava un missatge el grup de Junta dient “Crec que no he sigut jo, però per si de cas, perdoneu. Ja sabeu que soc un boomer!”. Però un Boomer de puta mare, Baca!

Ens portàvem 35 anys, més dels que em porto amb els meus pares. De fet, amb els pares ja es coneixien i és que com sabeu, Terrassa és un poble: que si amic d’una tieta, si de la Jazz o simplement, de Terrassa. Però tot i aquesta diferència d’edat, el Baca no era com un tiet o un pare, era un amic. Perquè amb ell anàvem a fer birres a la Xina, al Josep o al Zurito o a sopar a casa d’un o altre o a qualsevol restaurant on hi hagués taula d’última hora. També moltes reunions i actes castellers al sud del país, i és que tot i la mandra que sempre em fa a mi baixar a la zona castellera històrica, ell sempre m’acabava enredant dient que després aniríem a fer una birra o a sopar. Per no parlar de totes les festes junts, quan ens veies fumant un puro sempre venies i deies “Va, dona-me’n una mica que tu no en saps de fumar això”. També compartíem la fal·lera pels xafardejos, li encantaven, i entre viatge i viatge sempre em deia: “va, explica’m algun coti”, però pobret, no s’assabentava mai de cap coti fins passat uns mesos!

El Baca era una mà dreta, sempre que hi havia un marron, el trucava o li enviava un Whatsapp i li deia “i ara què collons fem?”, de fet, el seu telèfon el tenia guardat com a preferit de tant que ens trucàvem. Sempre estava disposat a ajudar. Aquests dies, són molts els missatges de condol que hem rebut, no només de minyons, persones vinculades a l’obra o d’altres terrassencs, si no d’arreu del món casteller, tots ells ens recordaven la teva voluntat d’entesa i el bon rotllo que transmeties.

No puc acabar sense donar-li les gràcies per tot el que ha fet per tots nosaltres. Des del 2016 que formes part de la Comissió del canvi de local, són moltes les hores dedicades al projecte, però l’últim any, el que has fet per la Colla no té nom. Et vas prejubilar i en lloc de descansar, et poses a fer de coordinador d’obra, passaves més hores a les obres de Cal Reig que a casa teva. Perdona’ns Montse!

L’altre dia el Joan Boada deia: “El Baca ha marxat, però ens ha deixat una caseta preparada perquè ens fem grans”. Així ho farem, ens deixes una casa on continuar creixent i pensar en un futur gran i lluminós, i és que Cal Reig serà sempre la casa del Baca. Des de la Junta ens encarregarem que tothom sàpiga el que has fet per la Colla.

Baca, casteller, minyó, company, amic. Gràcies per tot.

Et trobarem molt a faltar.