Ara que s’han acabat l’assaig i la tertúlia, i aquí al pati només es queda el jovent, pujo a la Narco-Sala, que avui els gordos fan el comiat de La Podrida a la Casa Jacint Bosch, que quan estiguem a Cal Reig la cosa ja no serà el mateix, que aquí hi portem molts anys i les cadires i la taula i el terra en saben tant o més que nosaltres, de jugar a aquest joc de cartes.
– Sí, i tant, puja. Però Xavi, vols dir que fa tant de temps que hi vens, a Cals Minyons?
– Calla, calla, que m’estic fixant com fan anar les cartes el Santi, el Nani, el Gaby i el Blai, i no vull perdre’n passada. Però tens raó, no fa gaire temps que vinc a la Colla. Des d’aquell dia que l’Aïda va arribar a casa i va dir que volia fer castells, que ho tenia clar i que volia anar als Minyons. Jo què havia de fer? Estava clar que, com a bon pare, almenys, l’havia d’acompanyar i després anar a recollir-la.
I què m’hi trobo?
A veure. Com a rebuda, el banc de pedra davant la porta, amb els quatre serenos de torn fumant. Al vestíbul, a l’esquerra, la paradeta de marxandatge: samarretes, dessuadores, mocadors, pins i tot això. A la paret, les fotos de la Plaça de Sant Jaume, amb les autoritats i altres patums aplaudint la descarregada del Tres de Deu, i el petó mediàtic a manilles. A la dreta, la Secretaria, amb els pixatinters, els ordinadors, la paperassa i l’imponent pòster del Pilar caminant pel Pont de Sant Pere.
Passat el rebedor, a la dreta, les escales que duen al bar, a la Narco-Sala i, més amunt, a les sales i magatzems del segon pis.
Després, a l’esquerra, la xarxa d’assaig i el rocòdrom. A la dreta, la sala de canalla.
Al fons, el pati d’assaig, amb els seus quatre punts cardinals: la Impremta, el Pittospòrum, el King-Kong i la Palmera, tal qual els jugadors de La Podrida. I allà, sobre la Porxada, la Barbacoa! Com Déu mana. On coem la carn per les calçotades i altres farres.
Al pati, a l’assaig, maremeva quines proves! Això no ho havia vist mai! Folre i manilles a la Torre (ai, perdó, al Dos) i al Tres, fins a Sisens. El Cinc de Set net. El Cinc de Vuit fins a dosos. El Pilar de Sis sencer a la xarxa, sí, però no el portem a plaça perquè no està prou bé (com que no està prou bé? Però si jo l’he vist dues vegades descarregat, impecable! No Xavi, no hi entens prou, encara l’hi falta corda).
A l’altra taula, la competició és ferotge, l’Ogro, el Cegri i el Massallé fan bases i trumfos. I el Maeso, que s’hi acaba d’afegir. I aquell altre minyó que, com jo, només mira per aprendre’n.
Ara que hi caic, en aquesta sala és on hi havia aquell restaurant, La Trobada, on vam venir a dinar amb l’Elena, quan en deien el restaurant del temps, on et servien un bon àpat i, menjant-te’l, feies un acte solidari. I bén bé que es dinava, tu.
Aquí, al darrere, una colla de joves-però-no-tant juguen a dards, prenen birres -l’escuma agermana generacions- i escolten música. Com aquella nit de fa tants anys, que jo venia de L’Àncora, aquell bar semi-soterrani del carrer de la Vila Nova, on els de la meva colla també jugàvem a dards i fèiem birres i escoltàvem la música que posàvem al juke-box per cinc duros. I aquell dia era el dissabte de la Diada de la Colla, que els Minyons inauguraven el local del carrer del Teatre, una preciosa casa modernista. Eren les tantes de la matinada i a la placeta de Saragossa coïen una olla immensa de brou, que oferien als noctàmbuls que s’hi acostaven. M’estava prenent el meu caldo i es va acostar la Lourdes dels Amics, que acabava de tancar el bar, i els Minyons també n’hi van oferir. I -ves per on-, vaig compartir el got de brou amb aquell mite vivent de Terrassa que, de tant entranyable, ja era Capgròs de l’Any.
Mira, els cambrers del Zurito li deixen les claus i el datàfon a la Mireia, que s’ha fet tard, que ells ja marxen i tanquen el bar.
Però això de la Lourdes em fa pensar en el Ramon, que també és Capgròs de l’Any, i que ell ha estat sempre a la Colla, des que anàvem al Cau, i que és un dels cordons umbilicals que sempre m’ha unit als Minyons i a la Casa Jacint Bosch.
I recordo amb nostàlgia les visites que feia al Vampiro per consultar-li la impressió que causaven les meves cròniques al Diari de Terrassa, però gairebé mai entrava al local més enllà del vestíbul, que ell sortia a saludar-me allí mateix, i amb la seva bonhomia em donava el seu parer.
Però sí que entrava fins al pati els anys que l’Arnau va venir al Casal d’Estiu, que jo em sentia orgullós de portar-l’hi, i així feia petar la xerrada amb el Pere o amb altres minyons que coneixia de feia temps.
I faig el darrer glop a la cervesa, que la nit s’està allargant massa i ara ja no m’aclareixo amb els trumfos i les mans de La Podrida, que els companys de taula m’han dit que aquí s’hi juga amb unes normes singulars, i que és un joc que segons el lloc també n’hi diuen La Punyetera o La Pocha.
Tornant a casa penso que la meva relació amb la Casa Jacint Bosch ha estat intensa i que, de fet, va començar fa molts anys, abans de néixer, quan la meva mare era oficinista en aquesta casa i atenia els clients de la Funerària.
I jo ja començo a enyorar una mica aquest casal, la Casa Jacint Bosch, totes les coses que hi he viscut i les que he deixat de viure-hi.
Però estic convençut que a Cal Reig tindrem un casal fantàstic per créixer -encara més- com a entitat i com a colla. Jo ja me’l sento meu: el meu avi hi havia treballat fa molts anys, fent feines de pintor obrint, d’aquesta manera, una mena de cercle històric que anys després tancaria la meva mare, treballant a la Casa Jacint Bosch.
Quines coses. I estic segur que a Cal Reig aprendré, de totes totes, a jugar a La Podrida. Com Déu (o Sant Josep Oriol) mana!
Xavi Trullàs i Escoda