En un tres i no res

En Josep Antoni Falcato, fundador dels Minyons, va llegir aquest fragment a l’acte de presentació de la VII Enciclopèdia castellera.

Bon vespre a tothom.

Quan els companys Brotons i Soler em van demanar fer un article del Raval  sense parlar de la seva història castellera em va semblar el treball de fer entrar un clau per la cabota. Ara, només 5 minuts per parlar de les dues places castelleres més tradicionals de la zona no històrica. Se m’acut una tasca tan irrealitzable com haver fet el primer 4d10 de la història dins del perímetre de la desapercebuda i malmesa placa commemorativa de la Plaça Vella; com si tots els castells, grans gestes, passió, esforç, gaudi; tota la vida de les persones que han deixat empremta castellera al llarg de 45 anys es pogués ventilar en un tres i no res.

Però, al capdavall, en un tres i no res els fets es van precipitar i el meu desig de fundar una colla a Terrassa va tenir la seva primera manifestació al Raval en forma de 3d5. 14 de juliol de 1979, el naixement dels Minyons de Terrassa. I en un tres i no res, abans d’un any, la festa major de la ciutat comptava amb la presència de dues colles al Raval. Tastàvem la rivalitat local amb un primer 3d7 malva que ens forjava un caràcter resilient. I en un tres i no res el Raval era l’escenari del 3d8, un fet que ja ens situava com la quarta millor colla. Era l’any 1984, i guanyàvem el frec a frec a distancia, que disputàvem amb una colla tarragonina amb aquell castell. I en un tres i no res, l’any 1988, el 3d9f carregat va arribar al Raval, situant-nos en el zenit dels castells humans del moment. Tot això fora de l’àrea històrica, amb pocs recursos econòmics, sense local, amb poca massa social, amb minsa atenció mediàtica, implementant, això sí, molta cultura d’assaig, tecnificació de les tasques de pinya, incorporació de les dones, relativització de la rivalitat. Els castells van ser el motor de la nostra història. El desig d’abastar-los, de mantenir-los obligava a adequar l’organització i mentalitat de l’entitat. Cap colla havia anat mai tant de pressa. La cursa contra el temps la vam guanyar amb una còmoda diferència.

Començava llavors la cursa per ser els millors, i en un tres i no res plantàvem el primer 3d10 descarregat de la història. Aquest, a la Plaça Vella. Un meravellós 1998 on aquest castell i el 4d9net de Girona ens van ratificar com la millor colla del segle XX.  Enrere quedava un lustre prodigiós de noves i inèdites fites, de gamma extra, de creixement de colla, de solidesa com entitat, d’aferrissada competència per ser els primers i per ser els millors. Fins i tot l’alcalde Royes, orgullós, i vull creure convençut, va manifestar: “els castells s’han convertit en un referent de la ciutat”

Menys de 20 anys en un tres i no res. Però com el protocol em limita, permeteu-me que ho deixi aquí, amb aquest fil conductor del castell de tres pilars que les places castelleres terrassenques han vist bastir, amb cinc alçades diferents, de la mà de la colla degana de la ciutat.

Tots saben que els castells, a més de resultats son, sobretot, sentiments. Per això vull compartir uns fragments significatius d’un article no publicat del meu amic Joan Brugués, que pocs anys abans de morir escrivia sobre aquell 3d7 de 1980.

 “es funda Castellers de Terrassa i l’escissió era un fet.”

“Ens preguntàvem: hi ha lloc per dues colles a Terrassa? Feia feresa, ja que ells comptaven amb el prestigi del patriarca Miró i nosaltres quedàvem com uns joves  immadurs, aventurers, inexperts i sense contactes en el mon casteller”

“I una cosa va començar a surar per l’ambient. Si érem dues colles a Terrassa, calia posicionar-se el més ràpid possible com la millor! Mai he sentit la rivalitat local com en aquelles temporades del 80 i 81, ho consideraven triomfar sobre ells o morir”

“…així de volada no crec que cap de les dues colles arribés a més de 50 persones…El 4d7 en teoria el nostre objectiu era molt i molt difícil davant l’escassetat de personal “

“ …I si anem pel 3 i no pel 4? Van començar a sortir papers, noms…Anem-hi! Cap al 3d7!”

“ Els dies previs a la Festa Major es va negociar l’actuació amb el Jordi Labòria, aleshores regidor de cultura. Vam voler marcar distàncies: caldria reconèixer amb un plus de pessetes a la colla que faci millor actuació. La part dels Castellers no s’hi va oposar  i en Labòria va signar un taló de 10.000 pts que seria atorgat a la colla que fes una millor actuació”

“Aquell 3d7 va tenir una transcendència històrica molt important, potser difícil de valorar pels Minyons d’ara, però clau en la nostra història; amb dues colles a la ciutat, nosaltres érem la bona”

L’altre dia quan rellegia aquest article em va venir al cap una component de la meva colla que en un recent reportatge televisiu afirmava que si fóssim competitius, no seriem els Minyons. No vaig poder evitar un somriure. Els castells son en gènesi i essència competitius. Una competència modulada i relativitzada, ara centralitat al món casteller, de la qual els Minyons hem estat el màxim exponent. Perquè els castells no serien el que son sense rivalitat, sense desig d’emulació. Si els Minyons no fóssim competitius no hi hauria dues places castelleres terrassenques referenciades en aquest volum. N’estic convençut! Si els Minyons no fóssim competitius, potser l’any 1980 haurien deixat d’existir. Així, com qui diu, en un tres i no res!

Creadors van ser els qui van crear els pobles i els van donar una fe i un amor, doncs així van servir a la vida. Destructors son els que posen paranys a les multituds i els imposen una espasa i cent luxúries.

                                            Friedrich Nietzsche.

En agraïment a tots els Minyons que amb l’art de fer castells han omplert de vida les places.

Josep Antoni Falcato Heckendorn.