Presentació del Volum VIII de l’Enciclopèdia Castellera

La Sílvia Alcántara, minyona històrica de la Colla, va llegir aquest fragment a l’acte de presentació de la VIII Enciclopèdia castellera.

Bé, bon vespre a tothom.

Després del tot el que s’ha dit, em sembla que ben poca cosa hi puc afegir pel que fa a la història i la tècnica. Només soc una persona que un bon dia es va decidir a apuntar-se a fer castells. Era el 1986.

Em va engrescar el Josep Matarí —mai no li he pogut agrair prou— perquè realment hi vaig trobar un lloc fantàstic on poder realitzar-me com a ésser humà. Pertànyer a una colla castellera i, sobretot, a Minyons!, en aquell moment de la meva vida va ser com descobrir un món que gairebé desconeixia. I que em va aportar tot el que necessitava: amics, projectes, fites per aconseguir, il·lusions… i derrotes, i trifulgues i… per què no?, algun desengany, també. O sigui, em va aportar Vida; em va aportar aquest afany que es necessita per viure-la, la Vida. I encara em dura.

Hi penso sovint, en els castells. Tan esforç de tanta gent, tanta suor, tanta alegria en el moment de carregar-lo, el castell, i la bogeria un cop descarregat. I en canvi, els castells, son efímers! Sí, són efímers. Aquella obra d’art, irrepetible, ara hi és i ara ja no hi és. Sort de les persones que amb les seves càmeres o mòbils es dediquen a immortalitzar aquells moments màgics!, que tots els que estimem els castells portem al cor.

Penso en els castells. Un cop som a plaça, penso en el silenci que només trenca la veu del cap de colla donant instruccions. I els caps acotats de totes les persones que conformen la pinya. I les rengleres tan ben dibuixades… I els de dins. Els que no surten mai a la foto per molt que ho hagin reivindicat. Cares suades, braços engarrotats, peus descalços, camises estripades… contents. I la gent del voltant: boques obertes fent ganyotes desafiant el sol de migdia, mirant amunt, amunt, amb la sensació que foradaran el cel! Amb incredulitat, esglai, sorpresa i admiració. Sí. Penso en els castells. Sovint hi penso, en els Castells!

Amb agraïment.

Moltes gràcies!

Sílvia Alcàntara