Una vida malva (que dius que què?!)

-Bon dia, Xavi! Enhorabona!

Amb aquestes paraules i un somriure d’orella a orella em va rebre, de bon matí, el director del centre on treballava. Allò no m’ho esperava. Em vaig quedar mut.

-Coi, que no vau fer un castell molt gran, ahir, a Terrassa? De deu pisos, no? Si ho vaig veure al Telenotícies!

-Ah, i tant, Jordi! Gràcies!

I és que aquest dia era el 23 de novembre de 1998, l’endemà que els Minyons descarreguessin el primer Tres de Deu amb Folre i Manilles de la història. Fins aquí, la cosa més normal del món: el meu cap sabia que soc de Terrassa i que faig castells. Si no fos… (Quan vaig publicar el meu primer article a la revista Colla, dedicat a la casa Jacint Bosch que estàvem a punt de deixar per venir a Cal Reig, alguns Minyons, amics i coneguts de tota la vida, em van fer veure que, en aquell article, no havia parlat d’una part molt important de la meva biografia castellera. Jo els vaig respondre que sí, que tenien raó, però que ho havia fet expressament per donar tot el protagonisme a la seu que ens havia acollit des de 1988. I penso que la meva biografia tampoc deu interessar prou a ningú. Ara, però, pensant-ho bé, “cedint a les pressions”, i essent sincer amb mi mateix, potser sí que val la pena que m’expliqui.) …si no fos perquè jo, en aquell moment, no tan sols no era membre dels Minyons, si no que, a més, formava part de l’altra colla de la ciutat. Sí, durant molts anys vaig dur la camisa blau turquesa. Però aquelles paraules del meu director, felicitant-me per aquell èxit -i quin èxit!- dels Minyons, em van fer pensar: “què carai!, és un orgull rebre aquest elogi, com a terrassenc, sí, esclar, però també com a casteller”. (Perquè un casteller és, segons el diccionari, la persona que participa en la construcció de castells humans. I per aquesta mateixa raó, té prou coneixements per poder apreciar els castells que s’aixequen. Una altra cosa és la valoració subjectiva que faci en funció de les fílies i fòbies, molt arrelades al tarannà casteller). Doncs això, que jo era dels Castellers de Terrassa. Hi havia entrat a finals de l’any 1980. Incomprensiblement. Sí, incomprensiblement, perquè jo havia sentit l’atracció pel món dels castells uns mesos abans, just en la diada que els Minyons havien muntat per celebrar el primer aniversari.

D’aquella diada en recordo el Tres de set malva i, sobretot, un senyor molt gran, alt i vell dels Bordegassos de Vilanova, que calçava espardenyes de pagès d’una manera diguem-ne peculiar: amb el dit petit per fora (ves, quins detalls de fixar-se aquell marrec de 13 anys que era jo!). En aquella diada, els pares em van comprar el pòster del primer 4 de 8 bordegàs (el Carro Gros, quin castellàs!, pensava jo), que durant uns anys va presidir la meva habitació. Sí, vaig entrar als Castellers, incomprensiblement, perquè jo, en aquells temps adolescents, anava a l’Agrupament Escolta Pau Casals, el Cau, amb el Ramon, el Toni, l’Albert el Guillem, i tenia com a caps el Negre, la Carme i l’Enric, tots ells Minyons de pedra picada. Però vaig anar a parar a l’altra colla. Sí, incomprensiblement, perquè la Marta, la noia que m’agradava, era un puntal del pis de quarts (i quinta del primer Quatre de Vuit!) dels Minyons, i jo venia a veure-la al final dels assajos al pati de l’Ajuntament (fins el dia que el Jordi, un dels capdavanters de la Colla, me’n va fer fora, exigint-me “carinyosament” que no tornés a molestar-la) .

Sí, és del tot incomprensible, per aquestes i per d’altres raons. I a més, vaig enredar perquè vinguessin a la colla la Montse i la Maria Dolors, les meves germanes, i l’Ignasi, el meu cosí, que s’hi va posar amb tanta força i tantes ganes que va esdevenir un dels millors segons de vuit de la colla, i un dels terços de l’únic Tres de Nou amb Folre carregat pels Castellers, però que -i precisament per això: perquè era un bon casteller i aquella colla li havia quedat petita- al cap d’uns anys va marxar als Castellers de Vilafranca.

Sí -encara ara no ho acabo de comprendre del tot-, però vaig pertànyer a aquella colla durant 30 anys. Uns anys en que vaig viure molt intensament el fet casteller, en què sempre volia anar a totes i menjar-me el món… Però en els que també vaig aprendre i entendre que l’altra colla (o sigui, els Minyons) ho feia tot millor que nosaltres. Perquè sempre ha estat així: els Minyons, des del començament, han anat sempre una passa (o dues o tres o quatre…), per davant dels Castellers. I jo he viscut la vida malva d’una manera diguem-ne paral·lela: des de l’altre costat de la plaça, o des de l’altra banda del país, o des de l’altre costat del fil telefònic. O des de casa mateix, que jo rebia el butlletí Colla des del número 4: recordo que quan m’hi vaig subscriure, el Falcato en persona (quin gran honor va ser per a mi!) em va portar els primers números a la Casa del Poble, que en aquells moments era la seu social dels Castellers.

Més tard, i en dues èpoques -la primera entre el 1987 i el 1989, i la segona, el 1992- vaig tenir la sort de publicar setmanalment una crònica castellera al Diari de Terrassa, amb un tarannà diferent en cada època: en la primera, aquelles cròniques, he de reconèixer que, si bé s’ajustaven als fets en la descripció, no eren gaire (més aviat gens) objectives en l’apreciació, doncs tendien a minimitzar les gestes dels Minyons (clarament més importants) i a maximitzar les aconseguides pels Castellers (sempre un graó, o dos, per sota) (i me n’avergonyeixo en recordar-ho). En la segona època vaig mirar de corregir aquest biaix, i penso que vaig assolir l’equanimitat que calia. Però he de dir que sempre m’he alegrat dels assoliments dels Minyons: tan per objectivitat (no exempta de certa gelosia, ho reconec) com per terrassenquisme. Podria dir que recordo on era o què estava fent quan la Colla aconseguia cadascuna de les seves fites.

Recordo de forma especial el primer Dos de Nou amb Folre i Manilles, viscut al mateix Raval, del que vaig haver de marxar a cuitacorrents perquè feia tard a la feina. I l’enrenou mediàtic que va comportar… (En aquell moment, els meus sentiments eren contraposats perquè, feia uns dies, els Castellers havíem descarregat els primers Tresos de Vuit, n’estàvem inflats i l’orgull per una fita es menjava l’orgull per l’altra…) I recordo la injusta (per no dir un altre adjectiu més contundent) frase d’un diari de la zona tradicional (diria que era el Diari de Tarragona) referint-se al nostre (no puc seguir el meu relat vital sinó és parlant dels Minyons en primera persona, encara que en aquell moment no fos la meva colla) primer intent de Dos de Vuit amb Folre per Sant Fèlix del 1986: “els Minyons, volent justificar la seva presència a plaça, van intentar el Dos de Vuit amb Folre”. Aquest comentari va despertar la meva solidaritat malva, que tornaria a aflorar en altres moments, com en la indignació que va despertar a Valls el primer Quatre de Nou sense Folre del segle a Girona, descarregat el mateix dia i gairebé al mateix temps que la Diada de Santa Úrsula. (Gairebé un sacrilegi, pels vallencs!) Quan vaig deixar de pertànyer a l’altra colla, a finals del 2010, ho vaig fer del tot convençut: m’hi van abocar raons físiques, socials i psicològiques. I no vaig ingressar a Minyons fins a començaments de 2024. (Tècnicament, doncs, no soc un empassat, no he canviat una colla per l’altra, sinó que en vaig deixar una i vaig començar en l’altra molts anys després). I mai parlaré malament d’aquella colla (ai, que m’estic posant en un “jardinet”!), en general (una altra cosa són casos puntuals i particulars), en la qual vaig passar tants anys, i en la que vaig fer els meus primers castells de Set i de Vuit -fent-hi tots els papers de l’auca: crossa, agulla i contrafort, mans laterals, segon, terç, baix-, i vaig pujar als primers Folres -contrafort al Dos de Vuit i també al Tres de Nou carregat-, però en la que tinc l’espineta clavada de no haver fet mai el Quatre de Vuit a segons, tot i haver parat un fotimer de Quatres de Set nets a terra i altres proves orientades al Carro Gros. A més, també vaig pertànyer a la Junta diversos anys, com a Vocal de Relacions Públiques, Secretari, Cap de Premsa o formant part de la redacció del butlletí. Recordo, fins i tot, alguna reunió dels capdavanters de les dues colles (entre els quals em trobava jo) al Mesón, precisament amb persones que en aquell moment eren “contraris” i ara som -o seríem- de la mateixa colla. (Quines coses!)

Pensant-ho bé -i essent ben conscient de què dic-, jo hauria d’haver fet el pas a Minyons molt abans. Perquè jo, estant en aquella colla, el que volia era assemblarme a aquesta: que Castellers esdevingués una mena de Colla Nova (o Jove, o Joves) de Minyons de Terrassa. Volia poder protagonitzar a Terrassa Diades de Festa Major o de Sant Jordi similars a les de Santa Úrsula o Sant Joan, amb les dues colles a un nivell de castells semblant, mirant-nos de tu a tu. Perquè jo m’emmirallava -i volia que la meva colla també ho fes- en les maneres de fer de Minyons, en tant que realitat d’èxit més propera socialment. Jo pensava que el model malva era més factible d’imitar que no pas els de Vilafranca o Valls, més allunyats en l’espai i en l’aspecte social. Però aquella actitud meva era endebades, les meves propostes xocaven una vegada i una altra amb la mentalitat conservadora del nucli dur de la colla, que semblava no voler anar més enllà. Per posar un exemple, no puc entendre la reiterada negativa que sempre vaig rebre a instal·lar una xarxa protectora d’assaig, a ni tan sols plantejar-s’ho.

La veritat és que entrar a Minyons és de les millors coses que he fet mai (quan em van donar la camisa, en la darrera entrega feta a la Casa Jacint Bosch, no me la vaig treure ni per dormir!) i em fa estar en pau amb mi mateix: quan ja feia un parell d’anys que jo havia deixat l’altra colla, l’Ignasi, que en aquells moments ja era un puntal en els Castellers de Vilafranca, em va aconsellar que, si mai volia tornar a fer castells, anés a Minyons, que en gaudiria com no ho havia fet mai. (La militància que l’Ignasi tenia en els Verds, la petjada que hi ha deixat, el seu entorn d’amics, companys, i la mateixa família, que compartim, fan que tingui per aquesta colla -i per Vilafranca del Penedès- una especial estima: només de parlarne o d’escriure’n -com ara-, ja m’esborrono. Això em fa una mica “diferent” com a Minyó. Però és el que hi ha!) Esdevenir Minyó ha estat, castellerament, un guany per a mi: ara soc casteller de Nou i de Gamma Extra, i he actuat en places d’alt nivell, fent-hi grans castells: allò que sempre havia somiat. Personalment, ser Minyó m’ha donat l’oportunitat i l’honor de compartir assajos, camisa i places amb gent a qui sempre he admirat: grans castellers i grans persones. I he pogut exorcitzar “dimonis” del passat. I enyoro tot allò que hagués pogut passar si jo hagués vingut abans a Minyons: els castells que no he celebrat, els caps de colla que no he tingut, les diades que no he viscut, els companys amb qui no he conviscut, les persones que ja no sabran que soc un de vosaltres, les tertúlies que m’he perdut… Ara, el que no enyoraré, perquè no m’ho perdré, és el que, sens dubte, vindrà: tornarem a fer castells de Deu i de Nou sense Folre (que seran els primers que viuré des de dins), tornarem a estar entre les millors colles i tornarem a actuar a les grans diades de les grans places. N’estic segur. I jo tinc moltes ganes de viure-ho. P.S.: A tots aquells que vau llegir l’article de la casa Jacint Bosch, us he de dir que com a part del meu procés de minyonització, he après a jugar a la Podrida! (Una altra cosa és que encara no n’he après prou com per guanyar, però això ja són f igues d’un altre paner).