Apol·lo, Dionís i els castells

Diu un dels meus filòsofs preferits, Friedrich Nietzsche, que la plenitud de l’essència d’una cultura, la seva manifestació més elevada, s’aconsegueix quan es combinen, de forma harmònica, el què a l’Antiga Grècia representaven les divinitats d’Apol.lo i Dionís. 

Apol.lo simbolitzava un forma d’estar en el món basada en l’harmonia entesa com a ordre racional, en la serenitat, en el respecte a les normes i en la moderació dels instints i les passions entesa com a virtut. En canvi, la divinitat dionisíaca representava tot el contrari; era el Déu de la vida i la passió desenfrenada, de la música, la dansa, les orgies… i Nietzsche també l’associava a la part més instintiva del nostre ésser, a allò que desordena l’ordre produït per la racionalitat. 

Per Nietzsche, era la tragèdia grega, prèvia a Sòcrates i Plató, la que aconseguia combinar aquestes dues dimensions del què per ell som tots els éssers humans; era allà on es conjugava, en harmonia, qualsevol manifestació cultural que s’expressava plenament des del nostre potencial.

Penso que 2500 anys després de les tragèdies gregues, a Catalunya, tenim els castells com una de les formes més potents de creació cultural del món on es conjuguen de forma perfecte aquestes dues divinitats. El famós eslògan de Minyons “Fem Castells, Som Festa” és una clar exemple d’una perfecta combinació d’Apol.lo i Dionís.

El fet casteller com a cultura popular porta en el seu ADN la racionalitat, l’ordre, la concentració i la lògica; a Apol.lo el trobem a les reunions dels tècnics per preparar les alineacions de totes les parts del castell; en els moments d’assaig on es caguen en tots nosaltres per fer-nos callar i posar-nos a lloc; també a la mateixa execució del castell, a plaça, on no hi ha Ningú, des de l’avi Vallhonrat i el Pipes, fins a l’Alba i el Ryan, que no estiguin plenament concentrats.

Ara bé, quan s’acaba l’assaig de Sant Fèlix i es fa la missa negra, quan es descarrega un Pepino dels grossos o quan anem tota la Colla a fer el dinar de diada, allà sorgeixen les ales de Dionís per esclatar d’emocions; a plaça, salts, càntics i abraçades s’apoderen de tots els membres de la Colla; la festa, els balls de Canalla, els estriptis dels kurtits, els Djs, la música i disfresses de tots els tipus sorgeixen per desencadenar la passió en el seu estat més pur.

Estic plenament convençut que una part es necessita de l’altre; que si només quedéssim per fer castells, o només quedéssim per fer birres, no ens haguéssim juntat ni la meitat de persones ni la meitat d’anys; que la bona combinació entre les dues divinitats ha permès que es desenvolupi en els més de 200 anys d’història el fet casteller. 

Trobo que una part és totalment imprescindible per l’altre, i que el món casteller és un dels fenòmens culturals més bèsties i potents del món actual on es troben més ben lligades, harmònicament, les divinitats d’Apol.lo i Dionís que Nietzsche trobava en la tragèdia grega i que associava a la forma més bèstia i saludable d’expressió humana.