La vitrina

Ho he de reconèixer: el concurs de Tarragona és l’acte més multitudinari del món casteller. És una realitat i ningú ni pot ni vol negar-la. Segurament també és el més mediàtic i el més conegut, compartint podi amb Sant Fèlix, Santa Úrsula, Sant Narcís, Sant Joan, Santa Tecla, Sant Magí o la Mercè; aquesta darrera sense tanta devoció i la preferida pels descreguts.

També comparteixo l’afecció per aquest debat bianual, reiteratiu, testosterònic, però identificador del què signifiquen els castells per a milers de persones.

Compartim l’estima, l’amor, la bogeria, la rauxa i el seny pels castells, però ho fem de maneres diferents, depenent de qui som, quina és la nostra Colla i fins i tot del nostre origen; d’allà on ens van parir castellerament parlant.

Per mi, els castells son de les millors coses d’aquest món i en tinc proves que ho demostren; proves que em trobo tot sovint, que em trobo a les places, fins i tot quan ens saludem i ens abracem. La gent que fa castells és fantàstica. Tota. O quasi!

Aclareixo que no només parlo del Concurs com un fet que passa tres dies cada dos anys; quan parlo del Concurs em refereixo també al motor que mou a algunes colles; també a castellers i castelleres que el porten instal·lat de sèrie mentre d’altres creiem que és accessori.

Jo tinc, com tots, els meus motors per fer castells; m’agrada l’emoció col·lectiva que es comparteix en el moment de descarregar un castell. De fet, en sóc addicte! Gaudeixo del moment de catarsi col·lectiva que es produeix quan quatre-centes, sis-centes o mil persones, frec a frec, amuntegades, ajuntant l’esforç descarreguen un castell que no han fet mai. Èxtasi, bogeria… i si aquest castell no l’ha fet mai ningú, uaaau!, l’emoció és indescriptible; és una cosa que va més enllà d’on arriben les paraules.

Gaudeixo també dels moments que passo amb els companys de colla, al pati d’assaig, en reunions, al bar, als carrers i a les places; a vegades molts i a vegades masses, traient temps d’on no n’hi ha per fer més gran la Colla. Tanmateix, si bé és semblant a altres colles, aquesta té una particularitat que a mi m’enamora: no tenim vitrina. No estimem els castells si es fan amb l’afany d’omplir de trofeus una vitrina.

Hi torno. El Concurs de Tarragona és la gran festa d’aquest món fascinant dels castells. Reunir a milers de castellers i castellers de totes les colles, sigui per actuar o per acompanyar, per veure-ho o per viure-ho, té un valor incalculable. Només hi veig un pecat en tot això i és que ens vulguin fer creure que el motor que empeny tot això és l’afany d’omplir vitrines o de cosir estrelles a camisa. Sé del cert que hi ha un gran nombre de colles, de castellers i castelleres que participen d’aquesta festa i que la fan gran, que tampoc tenen vitrina. Són uns pocs mitjans, algunes veus notables i algunes colles les que ressalten l’esperit competitiu dels castells, els que surten a guanyar, assimilant-nos a un esport, com si es tractés d’una lliga. Els que tenen les vitrines plenes.