Jo a Boston i tu al Carrer Teatre

Hi ha dues frases que sempre m’he cregut prou certes: des de la distancia tot es veu més clar i i el temps ho cura tot; i crec que puc exemplificar clarament com ambdues m’han ajudat aquests últims anys a gaudir de la Colla d’una altre forma. Penso que aquests últims anys com a casteller han creat una unió amb Minyons que sempre estarà allà.

Era l’any 2019 i estava acabant la tesis. Teníem clar que m’he n’anava a viure a Suècia però la feina pendent anava allargant el moment a dir adéu. Recordo clarament les abraçades i els plors a Diada, pensant que seria l’última actuació castellera; en realitat no érem conscients que no ho seria. I això va ser així fins que la Covid va marcar un abans i un després per a tothom; una etapa de reflexió profunda que em va permetre prendre la decisió de deixar les coses a mitges i passar pàgina.

Com a casteller, una de les meves grans pors de marxar a fora sempre va ser com afrontar passar de fer castells al 100% a no poder ni anar a assaig; després de tants anys fent castells hi ha massa coses que es donen per assumides, com ara,  l’emoció de fer grans castells participant en posicions importants; l’opció de perdre tot això feia molt respecte. Un procés, segurament dolorós, que no tenia clar com afrontar.

La covid ha representat pel món casteller una oportunitat perfecte per mirar-se al mirall. Hem tornat a valorar la gran importància de la canalla per a qualsevol colla, els petits moments compartits amb els companys d’assaig i la importància de la simplicitat castellera; aquella mirada creuada amb un company de pinya, notar l’ajuda al demanar pit, el patiment físic momentani i la gran celebració pel primer castell descarregat en molt de temps.

A mi, la parada castellera motivada per la covid em va permetre distanciar-me d’una forma més senzilla del que havia pensat. Malgrat la duresa del moment i el neguit, l’aturada va ser una desconnexió obligada; també de les notícies de com anaven els assajos als que hagués desitjat anar; una desconnexió obligatòria que em va donar aquest temps extra per curar un dol patent de no poder fer castells amb la meva Colla.

La distancia també va resultat en una reducció de la presència castellera a la meva vida. Els amics estaven només de forma virtual, i quan les restriccions anaven disminuint, el nostre contacte seguia sent el mateix. Les típiques converses castelleres no estaven presents, ja no podia fer cerveses o passejades amb ells, i em conformava amb gaudir d’altres activitats. Aquesta distancia també va portar calma, reflexió, i el fet de valorar tot el que havia viscut i perdut estant tan lluny de casa.

El neguit va portar a la calma i després la il·lusió. Recordo el retorn del món casteller amb emoció, com la “lliure” mobilitat aèria em va permetre buscar excuses per volar a casa, abraçar a la família, als amics, i a la Colla; fer castells un Sant Jordi a la Vella, les converses post-assaig, fer de primeres al pilar de sortida d’ofici de Festa Major o posar les espatlles per Diada; moments tant especials que el temps i la distància han fet que hagi valorat i valori com només ho feia al principi.

Després de més de 2 anys tinc clar que la màgia del castells no està en el 10, sinó en els petits actes diaris que abans havia deixat d’apreciar especialment; si ara pogués donar un consell al Jordi de fa uns anys seria que no busqui la grandesa, només, en els grans castells, sinó en els petits actes de complicitat diaris que fan d’aquesta activitat una de les més maques que existeixen.

Amb moltes ganes de gaudir amb la Colla altre cop,

Boston, USA.