6 anys d’enyor

Per tu, Negre, que mai podràs morir. Et recordem avui i cada dia.

Avui, fa sis anys que vas marxar. En aquest temps he après inclús a estimar la teva absència, a esmicolar-la a trossets i abraçar-los un per un, per no sentir-te tant lluny i perquè sempre siguis una mica a prop. Fa sis anys que vas marxar però se segueix parlant i escrivint sobre tu, jo també ho he fet al llarg dels anys, m’ha anat bé per conèixer, entendre i recordar.

Recupero el text que vaig fer en motiu de la xerrada sobre la història dels Minyons, el passat 11 de juny de 2022. És un text que no pretén res més que plasmar la visió i el record que tinc sobre el meu pare, des de la més senzilla tendresa i honestedat.

Primer de tot, agraeixo a la Colla organitzar xerrades d’aquest tipus, i animo a seguir-ne fent, recalcant la importància que tenen. La història pren sentit quan en parlem, la recordem i la utilitzem per aprendre i créixer. 

Jo parlaré del meu pare, en Carles Feiner, més conegut com a “Negre”. Se’m fa difícil explicar tot el que va significar per Minyons i el món casteller; al final, quan ell era a la colla jo encara no hi era o era tant petita que no ho recordo. Tinc molts records que són una barreja de memòria, anècdotes que m’han explicat, fotos, articles… i no em dedicaré a explicar-los tots, perquè segurament ho faria malament i no acabaríem mai. 

El “Negre” va entrar a la Colla quan aquesta just arrencava. En aquells moments, el meu pare era una persona jove, amb una energia i una capacitat de treball brutal, enamorat de la cultura popular i de tot allò que tingués a veure amb la catalanitat. Al final, eren uns temps en els que ser així significava ser rebel i alternatiu; i si una cosa era el meu pare, era això: rebel i trencador. Tot i que aquesta introducció queda molt bé, no s’hi val enganyar-nos: el que el va acabar de convèncer va ser el plat de callos al què el van convidar el Falcato i el Bubu. Segur que el Falcato us explicarà aquesta història molt millor que jo,  de manera que pregunteu-li! Estarà encantat d’explicar-vos-la.

El meu pare, sense saber-ho en aquell moment, va començar a formar part d’una de les coses que sense dubte li marcaria més la seva vida i la seva trajectòria personal. Gràcies a la seva gran capacitat de treball, va ocupar molts càrrecs diferents dins la Colla: càrrecs de junta, president, cap de Colla i cap de pinyes, entre d’altres.

M’agradaria explicar-vos algunes anècdotes que sempre m’han agradat. Algunes són importants, d’altres no, però totes formen part d’un tarannà, d’una manera de fer i de viure d’una persona que tots els que la vam conèixer coincidim a qualificar única i irrepetible.  

Recordo les pinyes que pintava en cinc minuts als tovallons de bar abans d’una actuació. Bé, de fet, no me’n recordo gaire, perquè jo era molt petita. Hi ha aquell dia en què em va caure una bona bronca: jo tenia 4 o 5 anys, vaig agafar-li un tovalló i vaig decidir seguir-li el dibuix que ell havia començat. Ja us podreu imaginar que no li va fer cap gràcia, i des d’aquell moment sempre portava dos bolis i jo tenia el meu propi tovalló. 

Una altra anècdota molt divertida, que us explicaré amb el permís del Nani, va ser la promesa que es van fer: si carregaven o descarregaven el  2d9fm, es farien un petó. Evidentment, tots dos, com a homes de paraula  que eren, no es van esperar ni a tocar el terra, que encara a dalt a la pinya es van fer un petó memorable. És una anècdota que sempre m’ha fet molta gràcia: dos homes aparentment tant durs, com tendres en el fons. No hi havia millor manera d’expressar l’eufòria que sentien en aquell moment. Una forma molt minyona de celebrar-ho. 

El Negre podia ser descarat, mal parlat, provocador i, fins i tot, semblar mal educat (atributs que no m’havien agradat mai gaire). A vegades és fàcil quedar-se només amb aquesta imatge, però a mi m’agradaria ressaltar que era moltes coses més. Era humil, treballador, innovador, sovint adjectius que utilitzem per descriure com som els Minyons. Som així perquè totes les persones que van parir la Colla, cadascú amb les seves pecularitats, eren així. Totes i cada una de les persones que n’han format part l’han fet única i especial. 

La urgència del present i els resultats immediats sovint ens enceguen, i ens fan perdre la perspectiva de qui som, d’on venim i cap a on volem anar. Recordo quan vaig decidir venir a la Colla pel meu propi peu i li vaig dir: “jo no vull fer castells, jo vull fer castells amb els Minyons”, em va mirar i em va somriure. 

Quan es va morir, el Falcato va escriure un article parlant d’ell a la Revista Castells. Entre moltes coses, deia que “n’hi ha que fan castells en una Colla i n’hi ha que senzillament són d’una Colla”. És evident que el meu pare era d’aquest darrer grup. No em dedicaré a fer la llista de tots els seus mèrits com a casteller i tècnic: tothom els sap i els reconeix (i si no és així els podeu trobar als arxius de la Colla). El que m’agradaria posar en valor és l’herència que em va deixar i que, vull pensar, també va deixar a la Colla. Una filosofia que comparteixo: fugir dels protagonismes, amiguismes, els egos i individualismes,  i ser conscients que formem part d’un tot, i que aquest “tot” és la Colla.

La Colla la formem entre totes les persones que hi som actualment, però també totes aquelles que hi han sigut i que, pels motius que siguin, ara ja no hi són o vénen menys. A la Colla, hi ha d’haver lloc per a tothom, i s’ha d’escoltar a tothom. S’ha de poder parlar de tot, fins i tot dels temes que incomoden. Tots som peces d’un engranatge que ens necessita per seguir funcionant, on s’han de prendre les decisions pel bé del conjunt i no pensant en un mateix, intentant que no es despengi ningú. I això implica cuidar i tenir present que si cau un, caiem tots (amb els castells, literalment parlant). Ara, més que mai, és important tenir-ho en compte, per no perdre’ns i seguir endavant, seguir sent qui som i com som, i mantenir aquesta essència tan autèntica i tan nostra.

M’agradaria acabar citant una frase que va escriure el meu pare en un article al butlletí de la Colla l’any 1983: “morir significa marxar i l’única diferència entre dos cadàvers és l’amplitud del rastre que han deixat entre el món dels vius”. En aquell moment, ni ell mateix tenia idea del rastre que deixaria rere seu.

Si una cosa va ser el meu pare és un exemple de compromís, constància, perseverança i fidelitat amb tot allò que creia. Però no només era una persona seriosa, també podia arribar a ser el més “conyon” (les primeres Misses Negres no les vaig viure, quan vulgueu tots els que hi ereu me les podeu explicar). No deixava indiferent a ningú, era dur i tendre a l’hora. I una persona coherent, amb un gran sentit de l’humor, tan exigent com entrenyable.

En definitiva, com va escriure el Ramon Codinas al blog de la Colla; “tu has crescut amb la Colla, i la Colla s’ha fet gran amb tu. Sempre amb un seny que t’ha fet guanyar el respecte i la confiança de tothom”. 

Desgraciadament, ens hem quedat sense alguns dels referents amb més saviesa per compartir, però de ben segur que allà on siguin, ell i totes les persones que avui no són aquí (la Carme, el Joan, el Bubu, i tants d’altres) ens esperen per fer petar la xerrada quan tots hi anem arribant.

Estic segura que, allà on siguin, tenen muntada una Diada eterna. 

Per últim, m’agradaria agrair a totes les persones que des de l’estima, la humilitat i el respecte, contribueixen a que el seu record segueixi viu, que m’ajuden a enriquir els meus propis records i que em fan sentir una mica més a prop del meu pare.