Apunts de la soca, folre i manilles del 2d9

Un parell de dies abans de fer el fòrum King-Kong sobre els “30 anys del primer 2de9fm”, en Dani Claveria em va demanar escriure un article per aquest nou Colla. Em va proposar parlar dels aspectes més tècnics de l’estructura d’aquest castell, deixant les anècdotes i vivències del 1993 pel mateix fòrum i altres escrits ja publicats, com per exemple el del Màrius Boada del 2009 o el del Carles Aranda (Litus) publicat el 2018 . Parlar del 2de9fm és parlar de l’estructura menys complexa dels castells amb manilles. Si entenem com es forma aquesta estructura, serem capaços d’entendre com es poden comportar la resta de castells amb manilles.

Per bastir un 2de9fm cal tenir un 2de6 net excel·lent, que pugui fer el 2de7 amb poques mans i el 2de8f sense gaires problemes; cal que la combinació de tronc i canalla sigui prou solvent per a aguantar les batzegades que pugui tenir el castell. En aquest, els moviments no seran, només, els habituals de dalt a baix, sinó que hi afegirem uns moviments que vindran de baix cap a dalt. El muntatge de la soca, folre i manilles genera uns moviments que no trobem en el 2de7 i que, en el 2de8f, en tractar-se d’un folre molt petit, solen ser mínims. Per començar a parlar de l’estructura amb un cert ordre començarem parlant de la composició de les manilles, una composició gairebé idèntica en totes les colles. Les manilles les formen: crosses, contraforts, primeres i segones mans, un lateral per banda i dos mans-i-mans. Cal afegir-hi unes terceres, que només ajuden a la pujada de tot el tronc, fent l’escaleta, però que un cop enllestida aquesta feina baixen a reforçar el folre.
L’evolució de la composició de les manilles a la nostra Colla, des de les primeres dutes a plaça l’any 1993 fins a les actuals, es redueix a afegir un segon mà-i-mà i les terceres. Aquests canvis els vam adoptar l’any 1996 en adonar-nos que l’estructura ho podia suportar sense gaires problemes i que aportaven una millor estabilitat i solvència al castell. El fet d’afegir les terceres mans permet que les segones mans puguin treballar des de l’inici pel castell. D’altra banda, el segon mà-i-mà, amb la força de mans i el seu pit, aporta una major solidesa per afrontar els moviments laterals dels terços i quarts.

Fixant-nos en les manilles podem veure algunes diferències entre les colles, no en la composició en si però sí en la posició i la forma de treballar. En el nostre cas sempre les hem treballat com un bloc, fent que tots els components es toquin de pit i treballin de forma conjunta per anar corregint els diferents moviments que es produeixen als terços i als quarts. Altres colles treballen com 2 equips diferenciats: per una banda, el conjunt de mans, que treballen pels quarts, i per altre les crosses i contraforts, que treballen pels terços. Aquests dos equips treballen de manera totalment independent i ni tan sols es toquen de pit.

Si passem al folre, aquí ja podem trobar més diferències entre les diferents colles, sobretot per la manera de treballar les manilles i les diferents distribucions de les forces que això provoca, però també per la diferència de tipologia de la gent de que disposa cada colla. En el nostre cas sempre partim de les creus i semicreus; aquestes són les que ens marquen la posició del castell i, a banda d’aguantar la rengla de mans i de mans-i-mans, també ens permeten tenir clara la posició dels cordons, que entre creu i semicreu aguanten les crosses i els laterals. Les creus del folre suporten la gent més grossa i també són les que reben un pes més important del castell. Les semicreus suporten els mans-i-mans i, tot i que també fan força de braços, a la nostra colla no són especialment grossos.

Una altra posició rellevant al folre és la dels semi-segons, situats com a primers de la semicreu. Les persones que ocupen aquesta posició suporten quatre peus de les crosses, els peus que no van a dins perquè només hi ha una agulla. Aquests semi-segons, a banda de suportar el pes de les crosses, també tenen la funció de mantenir lateralment els segons a lloc, juntament amb els gansos, la primera persona dels cordons. Tenen una situació privilegiada que els permet veure la situació i separació entre els segons, d’aquesta manera poden donar-los indicacions per a mantenir la posició correcta.

Finalment, els cordons estan formats pel ganso, primer i segon cordó. El ganso porta un peu de crossa i un del lateral. El primer cordó està format per dues persones, una d’elles aguanta l’altre peu del lateral i l’altra tanca l’espai que hi ha entre el ganso i la creu, ajudant a evitar el seu desplaçament lateral. El segon cordó, integrat per 3 persones, ajuda a mantenir a lloc el segon cordó, les creus i les semicreus. Darrere seu, hi tenim l’escaleta, que és la persona que ajuda a pujar a la crossa i el lateral de les manilles. Un cop feta aquesta funció, juntament amb les escaletes de les creus i semicreus i les terceres que baixen de les manilles, acaben fent un darrer cordó per tancar i donar solidesa al folre. Al mig del folre del 2de9fm hi trobem una agulla, que a diferència de la resta de castells amb manilles, aquí no porta cap peu. Això és degut a que a les manilles no hi ha agulla. Com ja hem comentat abans, les crosses de les manilles porten els peus a fora, un al semi-segon i un altre al ganso. Hi ha colles que, de manera excepcional, han treballat amb la variant de posar dues agulles al folre i així les crosses de manilles poden treballar amb un peu a dins de l’estructura, però això provoca que el folre tingui tendència a obrir-se en excés i demana molta més pressió per mantenir-se tancat i a lloc.

La clau per treballar amb èxit els castells amb manilles és treballar el folre amb una pressió justa, que permeti suportar el seu pes però que alhora no provoqui moviments de banda a banda. És molt important que el folre no tingui moviments de costat, allò que anomenem “fer la barca”, ja que pot comportar l’enfonsament de l’estructura. Per tal d’evitar aquest moviment cal que la gent del folre treballi el màxim de dreta possible, sense perdre la verticalitat i sense “apalancar-se” amb els peus enrere.

Pel que fa a la soca, aquí l’estructura no ha variat gaire de com la vam fer el primer cop, per no dir gens. Aquesta parteix d’un nucli integrat per quatre persones que formen un quadrat (baixos i semi-baixos). Dins d’aquest quadrat central s’hi situa l’agulla, que aguantarà l’agulla del folre, i els vents, que encarats entre si i amb l’agulla al mig portaran un peu de cada crossa del folre.
A cada costat d’aquest quadrat, darrere dels baixos i semi-baixos, hi situarem les creus i semicreus, respectivament, que aguantaran els seus homònims del folre. Entre elles hi situarem un ganso i darrere hi anirem organitzant els diferents cordons: el primer amb dues persones, el segon amb tres, el tercer amb quatre, i així successivament, fins a l'”Au tothom!”, per acabar d’arrodonir la soca.

Sobre les particularitats d’aquesta soca destaca el pes a suportar, un pes superior al dels castells que “només” porten folre. A banda d’això, tothom qui ha anat a les posicions centrals també parla de la foscor i la dificultat per seguir el ritme del castell, ja sigui intentant escoltar les ordres del cap de Colla o seguint el toc de castells. A la part central de la soca és on recau la major part del pes de l’estructura i són aquelles posicions més sofertes. Cal tenir-ho en compte per tal de triar les persones que ocuparan aquestes posicions: baixos, semi-baixos, agulla, vents, crosses, contraforts, les primeres posicions de creus i semicreus, gansos i primer cordó. Fora d’aquesta part central, la resta aguantarà un pes similar a un castell “només” amb folre, tot i que en algun moment del muntatge i desmuntatge de l’estructura, pot tenir un pes superior. Sí que caldrà un esforç superior per donar pit i ajudar als components de davant.

Fora de les posicions cantades de la soca hem de tenir present que la resta de soca ha de ser prou àmplia per poder fer una de les seves principals funcions: evitar que en una possible caiguda algun casteller pugui caure fora d’ella, així com poder donar el pit necessari per garantir l’estabilitat del folre i que d’aquesta manera pugui treballar per oferir una bona base a les manilles. Les funcions de les diferents posicions, així com la de la col·locació dels peus, són les que hem cregut més adients per la nostra colla. Els diferents equips de pinyes les tenen en compte per tal de fer la tria de les persones que les ocupen, però evidentment no deixa de ser teoria. A la pràctica, si pregunteu a la gent amb més anys a la colla, us podran explicar mil vivències i anècdotes viscudes que parlen de gent amb tres o més peus a sobre, agulles amb peus de crosses, gansos sense cap peu a sobre i un llarg etcètera… Aquestes vivències són allò que fa tan especials els castells: els castells són vius, dinàmics i mai n’hi ha dos d’iguals. Des del 1993 fins ara, podem dir que l’estructura general del castell no ha tingut grans variacions, però on sí que hi ha hagut un canvi brutal és en el seu assaig i execució. S’han reduït els temps de muntatge, s’han tecnificat moltíssim les posicions, la gent que s’enfila al folre o a les manilles, habitualment, ha tingut un procés d’aprenentatge important en castells folrats, la gent de la soca coneix bé com treballar, etc. Tot això ens ha permès poder assajar el castell amb molta menys gent i dur-lo a plaça molt més sovint.
El 1993 assajar aquest castell o dur-lo a plaça semblava impossible i el desgast que provocava feia pensar que només es podien fer unes úniques manilles en una actuació o assaig. Això avui en dia ja ha canviat moltíssim i hem vist actuacions amb fins a 4 manilles, fins i tot amb els puntals! Només el futur ens dirà on està el límit.

Espero que aquestes ratlles us ajudin a entendre una mica millor l’estructura del 2de9fm i la resta de castells amb manilles.

Salut i castells!

Tomàs Pont