Era el 22 de novembre de 1998, el meu desè aniversari. Tot estava a punt per celebrar la Diada de la Colla i posar punt i final a una temporada esplèndida, segurament, la millor de tots els anys. Feia fred, queien volves de neu i tot feia pensar que a la Plaça Vella no s’hi podrien veure castells. No va ser així.
La plaça, tot i ser més gran que la del Raval de Montserrat, era plena a vessar: tothom esperava veure un nou intent 3d10fm dels Minyons. La moral i la pressió eren altes, ja que els verds l’havien carregat el diumenge anterior i tots teníem al cap que ens tocava descarregar-lo. Tothom es feia passar el fred com podia: uns saltaven, els altres es picaven a l’esquena i la canalla ens refugiàvem dins del portal d’una casa, molt petit en comparació amb l’Ajuntament. Els nervis a flor de pell i la Plaça expectant, sortíem primers i ho faríem amb el 3 de 10. – Vinga som-hi! – va cridar un dels tècnics de canalla per avisar-nos que ja ens podíem acostar a les nostres posicions. Vam anar sortint un per un per la porta del pis quan els segons ja estaven col·locats i sabent que anàvem a fer alguna cosa important. La canalla petita a coll, jo amb la mare, vam anar seguint al Dani que pujava de setens sota meu, i al Xavi i al Juan, que l’acompanyaven. La rengla mirava a l’església, per on pujava jo. La pinya era immensa. Mai havia vist una cosa igual: folre, manilles i quarts col·locats, però semblava que no estava ben lligat i el vam desmuntar. Un altre cop a coll i tornem a vestir l’estructura.
L’espera va ser interminable i els nervis es feien evidents: jo, com de costum, no parava de badallar. Torno a pujar a la pinya i aquest cop sí, el castell tira amunt. Era el segon intent de la colla. Al primer, per Festa Major, jo pujava d’enxaneta. Els setens ja s’estaven col·locant quan el Marc, el Cap de Colla, ens donà l’ordre de pujar. Jo no el vaig sentir, però veient que la Natàlia, la meva companya de pis, començava a tirar a munt, la vaig seguir. El castell es mantenia ferm. Semblava de nou! Un cop col·locades només calia esperar les petites, la Laura i la Nandi. De seguida vaig notar el peu de la Laura sobre la meva espatlla. Només faltava l’enxaneta que pujava per darrera la Natàlia. Vaig veure com posava el peu a la faixa i tot feia pensar que el carregaríem i que hi havia possibilitats de descarregar-lo però… Merda! La Nandi, malauradament es va despenjar i va caure sola, mentre la Laura havia quedat penjada als nostres braços i amb els peus sobre els braços dels setens. Sense entendre res, recordo que la Laura ens va preguntar què havia de fer, i veient que el castell es mantenia ferm, amb l’ajut de la Natàlia, vaig deixar-me anar d’una mà i vaig ajudar a la Laura a posar-se sobre una de les rengles. Després d’aquests moments d’incertesa vam començar a baixar amb cara de decepció, tothom ens preguntava, a la canalla i a la gent que ho havia pogut veure, què havia passat i hi havia algú que rondinava i es lamentava sense saber-ne res.
Vam deixar passar ronda i mentre els Castellers de Barcelona es convertien amb colla de nou, carregant el primer 4 de 9 amb folre de la seva història. Nosaltres, la canalla, fèiem un assaig improvisat de 3d10fm. La raó era que la Nandi s’havia fet mal el llavi, res greu, però no podia pujar i la única solució era que passés la Lucia i els tècnics es volien assegurar de que la podíem aguantar bé. Tothom tenia ganes de fer-lo i ens vam prendre la prova amb més serietat que mai, amb els setens a terra i el pom a dalt, vam comprovar que ho podíem fer i altre cop vam desfilar cap a la pinya. El castell pujava un pel més mogudet però era suportable. Un cop col·locades es va assentar una mica, la Laura es va col·locar altra vegada, mentre la Lucia esperava el seu torn. Tres passes i… TRES DE DEU CARREGAT!!!!!!!! La plaça va esclatar d’eufòria, tothom aplaudint i cridant, però calia no afluixar la corda i mantenir la calma. Altre cop avall però sabent que aquest cop era per, ara sí, DESCARREGAR el primer castell de deu de la història! Petons, abraçades, felicitacions, algunes llàgrimes i molts aplaudiments. Ernest Benach, convidat com a comentarista a la retransmissió que feia el canal 33 va qualificar aquell moment com “un moment històric, no només pel món casteller sinó per la cultura de Catalunya. Amb majúscules!”. I és que l’havíem feta grossa.
Vam continuar l’actuació amb un cinc de nou, dels millors que s’han vist i amb el mèrit afegit d’haver hagut de fer molts canvis: a canalla, 4 dels 7 no pujàvem al lloc habitual! A la tercera ronda vam fer el 4 de 9 amb folre, perquè la caiguda de la Nandi ens impedia solucionar el tema per dalt i repetir el 4 de 9net, un castell que havíem carregat i descarregat per primer cop al segle un mes abans, a Girona. Vam acabar, “només”, carregant el pilar de set amb folre.
Per mi, el millor regal d’aniversari que m’han fet mai!
Queralt Moncal Marquès
(Juliol 2004)
Ramon Codinas i Fort 
Benet Iñigo