Estimat Tara

La primera actuació a les Naus de Cal Reig, el nou local que ha de ser la nostra nova casa, va començar d’una manera poc habitual. Es va alçar un castell que mai ens hagués agradat aixecar; un pilar de dol, en record del nostre company “Tara”, del que ens vam acomiadar fa unes setmanes. Al blog de la Colla també volíem fer-li un petit homenatge, compartint amb tothom les boniques paraules que li va dedicar l’Albert el dia del seu comiat; perquè tothom sàpiga quin tipus de persona era, el Tara: amic afable i bon minyó.

Estimat Tara

Francesc Xavier, Xavi, Javi i, per descomptat, Tara. Perquè encara avui a alguna gent li expliquem que ets un Alcán…Tara, i que l’única tara que hi ha en tu és la de la teva absència. En termes futbolístics, crec que el Var hauria d’entrar a revisar la decisió de la teva marxa, perquè no és justa. I començo dient-te estimat Tara, perquè T’estimo. I utilitzo el present perquè l’amor pels éssers estimats no te data de caducitat, transcendeix l’absència física.

Ens vam conèixer el 23 d’abril de 1990, Sant Jordi de fa 34 anys. Ho sé perquè era el meu primer dia amb els Minyons de Terrassa. Va ser allí, a la Plaça Vella, quan encara hi havia el Mesón i encara hi circulaven els cotxes. Ens va presentar el Tomàs, que ja era amic teu i era el meu company d’institut. Em vas regalar el teu somriure, aquell que sempre has tingut per a tothom. Desprenies aquella calidesa que fa que tothom es senti còmode al teu costat. Eres de tracte afable i amable. Tots dos havíem estudiat al Blanxart: tu eres una mica més gran i, encara no sé com ni quan, un dia ja érem amics i Torreons. Per a qui no els conegui, els Torreons érem aquell grupuscle de minyons i minyones que van donar dies de glòria a la colla. Érem una bona colla; tants que, inevitablement, vam organitzar una Diada, la del 1994, una Diada digne de Hollywood, d’Oscar. I després en van venir més i encara millors. Sí, Tara, si és que com sempre ens recordava el nostre màster i contacuentos de referència, el Juanan, “antes molábamos”.

Vas entrar a la colla a finals dels 80 i et va passar com a mi: a casa éreu tres germans, tres nois, i tu i jo els del mig. I el del mig curiosament va ser el primer en entrar a la Colla. I és clar, com que no érem gaire imaginatius, si el primer era el Tara, el gran seria el Tarote i el petit el Tarita. I després encara el Tarín i el Taritín… Estan aquí Tara, i m’han demanat que adreci aquestes paraules a aquesta munió de gent que tinc al davant. Aixeca’t i mira-ho si no em creus, t’ho juro. Flipes com t’estima la penya. Fins i tot n’han vingut de Rubí, aquell barri de Terrassa. I com sempre donaves tu com a resposta: “ASÍN ES”. I també hi són la Carme, la Gelu i la Pili, la Marina i l’Anna, la Clara, el Kai, el Martí i la Teresa.

Des d’aquell 23 d’abril sempre has estat present a la meva vida, a les nostres, i plegats, com un de sol -tal com et va escriure el Ramon al pòster del 3de10 que et va penjar a l’habitació de l’hospital- hem construït coses increïbles. Recordes quins pepinus? Castells de 8, de 9, de 10… Quina gran excusa, oi, els Castells? Per trobar-nos al local a veure “Bola de Drac”, per jugar a Rol, per fer unes birres, per fer uns futbolins o per veure aquelles pelis apassionants que portava el Llordella amb títols tan suggerents com “Tu madre se ha comido a mi perro”. Fèiem molt bona parella, tu i jo, al futbolín… Però avui toca penjar-te una medalla: recordes quan vam jugar el campionat de Botifarra de Camprodon? Camprodon, aquell poble que no sabíem ni on era. 100 parelles, la inscripció valia una pasta… i només sabíem que ens regalaven un fuet i una capsa de galetes. I vam guanyar! Ens vam endur 3000 eurakos cap a casa! I és clar, la nostra  llegenda  botifarrística ja estava construïda.

Els Castells ens han servit d’excusa per fer tot allò que ens agrada tant i acaba en -ada: que si una sardinada, que si una fideuada, que si una calçotada i, per descomptat, que si una cargolada. Recordes quan venies a casa a menjar els cargols de la Marte? Sublíms, cert. Si en alguna cosa teníem connexió també era en la música. ACDC i Iron Maiden han format part de la banda sonora de la nostra vida. Amb el Marc Donaire i el Carlos Yañez “el Mexicano” érem la quadrilla heavy metal de la Colla. Encara recordem com rèiem els amics quan ens explicaves que el psicòleg t’havia definit una vegada com un “introvertido compensado”. Si aquest psicòleg hagués vist les partides de Rol a casa del Machote… segurament t’hagués definit molt millor, com  un “friki ocurrente“ o algo similar. Per cert, una casa que el bo del Damià et va obrir quan la vas necessitar.

Recordes les nostres farres a l’Amb-D, la Llum, el Tombstone, el CrossRoads, el Farenheit, els Amics, el Reina Victoria…? Buf… Quantes vegades els havíem tancat. quina cosa millor a fer a les 6h de la matinada, amb un Renault 5 de 4 marxes, que decidir anar als “SanFermines” oi? A qui se li acut?? Doncs a tu Tara! I després d’aquells “SanFermines” han estat moltíssims els llocs i viatges que hem descobert plegats tu i jo, amb altres Companys, amb la Colla o pel nostre compte. No podré oblidar mai el viatge a Salmeroncillos de Arriba. Sí sí, per a qui no ho sàpiga que ho googlegi: “Salmeroncillos existe”, si us poseu mirant a Cuenca, està just al costat. D’allí era la teva família, sempre ens parlaves de les terres, i de la casa del poble. I va ser bonic compartir això tan teu amb tu, amb els teus germans, amb la Gemma i el Txepa.

Crec que deus haver arreglat els ordinadors de mitja Colla, durant molt de temps per a molts vas ser l’informàtic de referència. Vas ajudar i col·laborar amb la Colla infinitat de vegades. No pocs amics teus recordem quan de tant en tant ens convidaves a sopar a tots plegats amb els famosos tiquets-restaurant que et donaven a la feina. Compartir tot el que tenies amb la gent que estimaves sempre ha sigut la teva manera de viure. Sempre he admirat la grandesa de la teva BONDAT. Si n’existís un Premi Nobel, te l’haurien de donar a tu. I és que així eres tu, TOT COR, enorme i generós. I per això, malgrat els teus pulmons i el fetge gras t’han fet la guitza, el teu cor ha aguantat molt més que ells.

I és que no volies marxar, ho sabem, teníem moltes coses pendents, especialment els esmorzars de forquilla que cercaves a internet i que t’han convertit en un veritable expert gastronòmic aquests darrers mesos. Així que, que menys que oferir-te l’altre dia una tapa de Callus de Ca l’Ovidi. Ni esferificats, ni a la cassola, ni a la gormanda… Triturats!!  Vas deixar el plat més net que el rentavaixelles. Quina bona idea vas tenir Miki!

Aquests darrers anys, Tara, ja distanciats tots dos de la Colla que ens va donar tantes alegries, amistats i èxits castellers, hem fet quelcom més que ser amics, hem après a cuidar-nos i a estimar-nos. Hem passejat plegats, hem xerrat d’aquelles coses de les quals no parlen els homes, ens hem obert l’un a l’altre, hem fet formacions plegats a Barcelona perquè ens volíem millors persones. Recordes com n’estaven d’orgulloses l’Anna i la Betlem? Encara que ens deien que hauríem de tornar al Setembre…

Tara, com em recordava ahir el teu germà, el Jose, sempre marxen els bons. N’ets la prova. Has fet de padrí dels meus fills, sense ser-ho, i igualment has estat un pare per a la Clara i el Kai. Allà on vagis no canviïs i, sobretot sobretot, envia-li un petó i una abraçada enorme a la Carol, a la qui no podrem agrair mai prou, el carinyu, paciència i dedicació d’aquests darrers mesos. En nom de tota la família i amics, gràcies Carol!

Per acabar no vull oblidar el teu viatge a Nova Zelanda, quan vas fer una cosa extraordinària, tu sol, sortint de la teva zona de confort, i que desitjaves amb moltíssima força i il·lusió . En tenies tantes ganes i anaves tan confiat que vas arribar tard a l’aeroport i vas perdre l’avió, com diríeu els informàtics “un fallo en el sistema” …però res, l’endemà mateix ja ho vas solucionar i vas fer el viatge de la teva vida. Ara emprens el teu darrer viatge, però aquest cop no estaràs sol. Dona records al Litus, al Ferran Ventura, al Roger Lecina, al Pep Bellès… i a tants altres amics i amigues que t’esperen. Descansa Tara, farem una cerveseta a la teva salut, i si és gratis 2!

T’estimem, sempre seguiràs entre nosaltres.

Albert Carrillo i Marcet

Terrassa, 30 d’abril del 2024