Una conversa amb les Minyones

Després de més de 40 anys de la fundació de les Minyones, ens hem trobat amb algunes de les seves integrants. Ens van acompanyar l’Anna Cardellach, la Maria Dern, la Montse Castellà i la Pepi Martínez, per xerrar sobre què va motivar a unes noies d’entre 16 i 20 anys a fundar una colla exclusivament de dones, quins reptes van haver d’assumir i quin balanç en fan ara, després de tants anys.

Anna Cardellach (AC): És important deixar clar, d’entrada, que quan ens reunim les Minyones hi ha moltes versions. Tenim una mica de memòria selectiva… i cadascú recorda el què recorda. D’altra banda, les motivacions no eren les mateixes per totes les dones. Cada una podia tenir les seves. Per tant, després de més de 40 anys, quan ara ho recordem, cada una et pot explicar unes històries o unes altres.

Maria Dern (MD): Una mica per això ens vam reunir pel 40è aniversari [de les Minyones] i vam intentar recopilar una mica totes aquestes històries. Moltes no recordàvem moltes coses de les que parlaven les companyes.

Primer hauríem de parlar de per què ens acostem a una colla de castells. Nosaltres conexiem gent de la Colla quan es van fundar els Minyons. Estàvem per allà, cada una amb papers diferents. Jo, per exemple, quan es van fundar els Minyons vaig pensar: has de fer algo. I el que podia fer era tocar la gralla. I em vaig auto col·locar en un lloc on segur que podia fer coses, perquè veia que cap dona estava fent cap altre paper.

AC: De totes maneres jo aniria més enllà i començaria fent una introducció històrica… Terrassa, quan van sorgir els Minyons, no estava en el nucli central on es feien castells. El món casteller tenia les seva història, les seves tradicions… i nosaltres estàvem fora d’aquell panorama tant tancat de la província de TGN. 

Pepi Martínez (PM): I els nostres padrins, d’alguna manera, eren la Colla de Barcelona, que tampoc tenien dones a les seves estructures, i Vilanova [també els nostres padrins] sí, però eren només nenes. 

AC: Enlloc s’havia plantejat mai que les dones poguessin fer castells. No havia passat mai pel cap de ningú. 

MD: Sí que és cert que algunes dones de les colles de TGN em deien que, havent començat nenes, pujant, havien acabat baixant de pis i seguir pujant. Però eren casos molt excepcionals. 

PM: Pels “homens” d’aquelles zones, fer castells era una cosa que no estava oberta a les dones perquè per ells, que hi haguéssin dones a la Colla els privava de certes llibertats. Justament perquè no estavem en aquell entorn més tradicional aquí podíem fer el que volguéssim. Per això, amb moltes coses, hem sigut sempre una colla més descarada. 

AC: I trencadora, sí. 

Montse Castellà (MC): Tot i que els homes que hi havia davant de la Colla en aquella època, alguns, no tots, però molts, eren molt tancats també. I molt determinants. 

AC: A més, no érem les mateixes que som ara, tampoc. No érem conscients. Podíem ser feministes… però no amb tanta consciència. 

MD: De fet, la fundació de les Minyones no va ser un acte tant de consciència sinó que ens hi vam trobar quan ens vam veure amb el sidral muntat. Va ser llavors quan vam pensar: carai! Com mola això, que guapo! 

PM: I una possible reflexió de perquè es va muntar el sidral, pel que vaig percebre… va ser perquè, per exemple, jo estava en el nucli central de les cinc persones que van decidir muntar una colla a Terrassa: el Falcato, el Bubu, el Josep, el Pere Catena i jo mateixa. A les birres de l’Àncora, quan parlaven de castells, que jo quan vaig sentir el Falcato parlar de castells em pensava que estava parlant de castells de sorra… com era de Sitges… vaig trigar poc a fer el canvi de xip però al principi era això! Llavors, què fa que hi hagi aquella moguda de les Minyones? Doncs que les noies hi érem, hi érem des del minut zero… 

MD: I que érem molt joves.. teníem 15 o 16 anys! 

PM: I ens començàven a arribar inputs d’homes del nostre voltant, de l’EmilI Miró sobretot, que era com el gran savi que teníem al voltant: dones als castells no! Que no els podreu fer alts! I d’alguna manera penso que vam anar organitzant-nos per dir: com que no? 

AC: A més hi havia noies que escalaven, vinculades al Centre Excursionista, al muntanyenc. I clar, ja hi havia una barrera trencada. Aquelles sí que es véien fent castells. I aquí és on van començar a dir: home, doncs per què no? Davant d’aquells que deien que les nenes sí que podien fer castells, però les dones no. 

MD: I les nenes que pujaven a la Colla llavors, no hi havia hagut temps de decidir si baixaven a baix o no… Si es quedaven fora de les estructures.

PM: Cert, que la Joana i la Sara encara no havíen crescut, i l’Anna! O la Mireia… 

MD: La primera que va baixar va ser la Marta al 4d8, sí.

AC: En tot cas, que no pugés cap dona als troncs era perquè les dones no feien castells. Estava estipulat així, i ningú s’ho qüestionava. Llavors, davant de la negació de que les dones no podien fer castells, va haver-hi un grup de noies que s’hi va enfrontar. 

MD: I com que aquí a Terrassa, com que la gent que ho va començar a organitzar venia amb algú del sector de Tarragona més tradicional, les normes del joc eren aquelles. Els tècnics ni s’ho plantejaven. 

PM: Tot i així, les nenes van obrir camí. Aquella primera actuació del 14 de juliol no hi havia nens que pugéssin d’enxaneta. Eren nenes. Llavors, una vegada eren allà dalt, digue’ls-hi tu que no baixin! I la taca d’oli es va anar fent cada cop més gran… 

MD: I llavors vam trobar la nostra excusa per fer alguna cosa. D’amagat, al pati de Cal Bigotis… no, al Carrer Roger de Llúria, vam començar a assajar, per donar-li una sorpresa al Falcato, que se n’anava a fer la mili. Allò va comportar que no només fóssim les eixelebrades de 15/16 anys, sinó que també hi havia mares i altres dones, a l’assaig. I pensàvem: coi, jo creia que aquestes senyores només servien per aguantar abrics, i estaven allà, també, als assajos, i sap què vol fer i sap on vol anar. Va ser interessant la vessant intergeneracional del tema. Una barreja heterogènia. Vam fer aquella primera actuació a Diada, després.

MC: I l’excusa era certament perquè el Falcato marxava, sí. Que inclús li vam intentar muntar un folre quan assajavem allà al Globus, que vam anar a parar tots a terra (riu). 

MD: I vam fer, l’any 80, un castell net de dones. Un 3 i un 4 de 5. I després ens van picar. Ens van dir: a que no el poseu sobre una pinya? I vam dir: ah, sí, oi tant! L’hòstia ens la podíem fotre igual… l’únic que aquella base era d’homes. Que recordo que les segones ens vam triar les mans. Jo vaig enganxar el que tenia les mans més grosses, que fins fa poc encara em recordava que em va aguantar el cul (riuen). Tot va passar molt ràpid, no vam ni pensar res. 

MC: És que anavem a saco, sí!

MD: I teníem 15 anys… les més grans, la Clariana.. què deurien tenir? 20? La Rosa… La Roser Canyameres… 

PM: I amb aquell projecte vam anar a buscar amigues…

MD: De fet van venir moltes, d’amigues! Hi havia un grapat de noies que venien per allà que no eren ni de la Colla. Perquè necessitàvem més dones. La Miriam.. 7 o 8… I no feien castells amb els Minyons.

MC: La Mercè Folch… 

MD: I llavors va sortir la notícia al diari: El feminismo llega a los castells. I ens vam quedar acollonides. I en aquell moment vam dir que havíem de fer algo, ens havíem de reunir. 

AC: Allà, amb el súper rebombori que va haver-hi, vam prendre consciència de tot plegat, de què estavem fent. 

MD: I llavors vam dir: o ens amaguem sota les pedres, o tirem endavant. I vam tirar endavant. Assajàvem al Casino, l’any 81, i vam proposar-nos anar a actuar a la Candela, a Valls. A finals de gener! Que feia dos mesos que fèiem castells. Em va tocar anar amb el Bubu i en Norbert a defensar, a la reunió de caps de colla, que ens deixessin actuar. Va ser acollonant. Tots aquells homens… Amb 16 anys! 

PM: És que realment els hi fèiem gràcia. Deien: ai que mones aquestes nenes, però aquell dia va ser molt bèstia. 

MD: Van veure que anava de veritat. I es va pactar que si volíem actuar, que els Minyons perdessin ronda, i els vaig dir que no tenia sentit. Que ens deixessin fer un castell més. I recordeu que es feien actuacions paral·leles? Hi havia cinc colles fent castells alhora, però quan vam pujar nosaltres, silenci absolut. Tothom ens mirava. I nosaltres: ens estem jugant el pèl. Si caiem allà… hagués sigut tot un desastre. Si el dia abans ja ens deien coses, bones i dolentes, doncs imagina què hagués passat després de caure…

PM: Va ser una bogeria.. i el què recordo, va ser el silenci…

MC: I el soroll! Hi havia gent que corria des de l’altra punta de la plaça per veure’ns.

MD: Han passat anys i crec que almenys aquesta història la recordem totes igual (riu). I després, la segona feina va ser, després de tenir el tronc més o menys cobert, buscar noies altes per fer de mans i poder fer tota la gamma de 6. Laterals, agulles, abans no hi havia mà i mà… aquí almenys sortíem guanyant, les crosses van començar a ser dones… i després els minyons van començar a posar crosses dones. Ocupaven menys… Va ser una mica a partir d’aquí. 

AC: I com a Colla vam tenir feina també. 

PM: Hi havia dones, inclús dins la Colla, que no ajudàvem. I m’incloc. Perquè la meva batalla era precissament que les dones lluitessin per entrar dins la Colla de Minyons, no crear una Colla a part perquè les dones poguessin fer castells. Era posar-nos un sostre, allò de les Minyones. 

MD: I aquest va ser una mica el motiu de perquè vam plegar. Si no haguessim fet la prèvia no estaríem on estem. Quan analitzàvem què estàvem fent, ho pensàvem! Si nosaltres volíem la igualtat, no la separació, però crèiem que si no demostràvem que ho podíem fer aquestes coses, no haguéssim sigut integrades. Hauria sigut diferent. 

PM: I potser no tindríem la medalla de que vam ser els minyons els primers. 

MD: No sé si la medalla ens interessa molt o què… vam fer veure que coses així es podíen fer, al final. 

AC: I la reacció a la Colla va ser de dos bàndols: els homes que ajudaven, a nivell tècnic sobretot. I mira que hi havia dones que estaven interessades en l’apartat tècnic, i que en sabien, però no hi havia tècniques dones. Vam aprendre escoltant, sobretot, perquè era constant. Érem un grup d’amics que es parlava només de castells. Era molt obsessiu. I tot i així mai s’havia parlat de que cap dona fos tècnica. Llavors hi va haver gent que se’ns va posar en contra, també… 

MD: Però vam tenir un terme mig, també! Algú que públicament atacava, però que personalment també ajudava; que feien molts estirabots, però que cada divendres a l’assaig ajudaven a fer les pinyes nostres. Tenies tots els papers. 

AC: I hi va haver moltes discussions. Amb 16 anys… no ens feia callar ningú. Ens les véiem amb tothom. I anavem a saco. 

MD: Una mica perquè ens estavem adonant que allò era feminisme també, i teníem molt clar que volíem anar per aquí. 

AC: Va haver assemblees molt dures. Discutint fins l’agonia. I nosaltres també discutíem entre nosaltres. Cada assemblea sortía la mateixa frase: què fem? Però llavors també es van donar problemes tècnics. 

MD: A les actuacions per exemple. Quan havíem d’actuar, les Minyones? Si hi ha els Minyons, sí? No? A Sant Fèlix vam pactar que actuaríem a la processó… i hi havia aquestes coses que et feien estar discutint cada dia. T’adaptaves. I com a tot grup també va haver diferents moments en que érem poques; tot i que vam enganxar molta gent que va venir a Minyons perquè volien fer castells amb les dones, que l’altre no importava tant… 

AC: I la colla de Minyons va veure clar que a les Minyones hi havia dones que podien fer-se útils als castells dels Minyons. 

MD: Erem més lleugeres, erem més valentes… les característiques milloraven el castell. 

AC: I donàvem possibilitats de fer créixer els Minyons. No era per solidaritat, no. A partir d’aquí la nostra Colla ja va començar a perdre sentit. 

MD: Discutíem si realment ja havíem obert el camí perquè les dones féssin castells… a més no podíem fer castells de 7 o de 8. No ens vèiem fent-los. 

PM: A més, quan es van partir les dues colles, amb aquelles discussions de: hem de fer castells o hem de fer colla? Els pàstels van anar a fer colla, i nosaltres ens vam quedar fent castells. Llavors, si la finalitat era fer castells, havíem d’utilitzar tots els recursos. Homes i dones. Per fer els castells més grans. Ja havíem fet tot aquest treball d’integració…

MD: Hi havia contraforts dones, mans dones… i pisos de dalt dones. Quints, canalla indiscutible… i anaven baixant. La canalla eren sempre noies. 

PM: La canalla segur. Una cosa que sempre havia parlat amb el Negre era que les nostres nenes no es rajaven mai. 

MD: Les noies aguantàvem molt. La capacitat de patiment l’aguantaven molt bé. I tornant a les Minyones, el fet de no poder pujar un pis més ens va cremar molt. En dos anys ja vam fer tota la gamma de sis… i quan ho vam tenir tot, ja vam tocar le sostre. El de 7 no ens vèiem. 

AC: I la pinya era molt difícil. No vam aconseguir fer una pinya tota dones. En certa manera la revolució al món casteller ja estava feta. I qui va ser hàbil… ho va aprofitar, però tampoc podem dir que hi hagués igualtat. Es va aconseguir que hi hagués dones al tronc i a la pinya, però res més.

MD: Ara penso que als llocs una mica de compromís ja hi ha dones. Baixes fins i tot. I és veritat que gent que ens havia insultat molt, que els contestàvem, tot sigui dit, després posaven dones als troncs. I estic convençuda que sobretot al tronc, si no haguéssim fet allò els castells grossos haurien tardat molt de temps en arribar, i que si no hi hagués castelleres participant, el castell de 10 no s’hagués aconseguit. Per part de cap colla. I em va sobtar veure que després de tants anys, seguim repetint unes dinàmiques… que estem lluny de la igualtat. 

AC: I mira que hi ha noies potents a la Colla. Son molt bones! Saben on son, i saben què passa. 

MD: Hi ha barreres que encara s’han de trencar, i que costa que es trenquin. A mí pels 40 em van trucar i em preguntàven: com és que si els Minyons vau ser els capdavanters no hi ha hagut cap dona al capdavant de la Colla, cap Cap de Colla. I jo pensava, doncs no ho sé. Costa molt justificar això. I tornem, hi ha dones que saben un munt, molt potents. N’estic convençuda que elles en saben molt més del què en sabíem o en sabem nosaltres. I no és fàcil. Si la cosa està com està és perquè és molt difícil fer canvis. 

Totes: Malgrat saber que no estem aquí cada dia, tenim ganes de fer una trobada velles i joves, per reflexionar i treballar.